L'uniforme escolar com a panacea

Hui ens hem desdejunat amb la notícia de la incorporació de l'uniforme escolar com a prenda obligatòria en 11 centres educatius públics. Aquesta decisió, almenys curiosa en l'època en què estem, ha passat pels respectius consells escolars de centre i s'ha aprovat emparant-se en el decret de drets i deures. A més, la mesura és objecte de subvenció de part de la Conselleria d'Educació. Per a unes altres coses no, però per a uniformes que no falte la pasta.

Aquesta notícia és curiosa perquè fins i tot els centres educatius estrictament privats hi han hagut de retirar l'obligatorietat de l'ús de l'uniforme per pressions del seu propi alumnat i pares. Pot ser que el factor que més pressió haja generat en aquesta qüestió haja estat la impossibilitat de vestir roba i complements de marca si s'havia de dur l'uniforme reglat per obligació. Sembla mentida, però la pressió de la moda ha combatut amb més efectivitat l'existència dels uniformes en aquells àmbits d'educació privada que el consideraven un senyal identificatiu de la seua oferta.

Els representants de l'administració educativa argumenten que aquesta mesura ajudarà a augmentar el prestigi dels centres, millorarà el rendiment escolar dels alumnes i recuperarà la dignitat del professorat. O siga, una panacea. Les Associacions de Pares i Mares creiem que el prestigi dels centres augmenta quan es millora la seua gestió i aquesta és directament proporcional als recursos disponibles (materials, humans i econòmics) i a la disponibilitat d'infraestructures òptimes.

Quant a la millora del rendiment escolar, la seua optimització també apunta en aquesta línia: menys ràtio d'alumnes per aules, més dotació de professorat, millora de la gestió de baixes laborals, diversificació de les plantilles de professorat, augment del finançament dels centres, existència de serveis i equipaments complementaris (menjadors i transport escolar, biblioteques, gimnasos...), etc.

La dignitat del treball del professorat no es deu vore molt condicionada per l'abundància dels uniformes pels corredors i les aules dels centres educatius públics. Ja deia un vell refrany que l'hàbit no feia el monjo. En fi, per a aqueix reviscolament de la dignitat laboral no hi ha millors interlocutors que els sindicats dels sector.

Reflexionant en veu alta sobre el pas que han fet aqueixa dotzena de centres educatius públics, no podem deixar d'alarmar-nos pel seu convenciment que aquesta mesura supèrflua siga un punt d'inflexió de la problemàtica de cada centre, siga quina vulga. La uniformitat visual de l'alumnat contemplat a una certa distància, s'ha considerat la panacea per als problemes que tenen. Això significa que no s'han plantejat altres alternatives per a solucionar-los. O si s'han plantejat, han fracassat totes. Realment estimulant.

Uns quants centenars de metres de tela seran el remei ideal per als problemes, molts ja crònics, que afecten el sistema d'ensenyament públic.